Francesc Macià i Llussà

Nasqué a Vilanova i la Geltrú (el Garraf) l'any 1859. Fill d'una família de negociants de les Borges Blanques ( Les Garrigues ). Féu carrera militar en l'exèrcit espanyol. Especialitzat dins del cos d'enginyers. Es casà amb la rica propietària Eugènia Lamarca de Mier.

S'oposà a l'assalt de la redacció del “Cucut” i la “Veu de Catalunya” per part de comandaments de l'exèrcit espanyol. Diputat per Solidaritat Catalana al 1906 pel districte de les Borges Blanques. Arran de la seva entrada en el món de la política fou traslladat a la localitat espanyola de Santoña. Abandonà l'exèrcit, renunciant fins i tot al càrrec de Coronel. Centrà la seva tasca com a diputat a les Borges Blanques. El gener del 1919 crea amb d'altra gent la Federació Nacionalista Democràtica de la qual en sorgí més tard Acció Catalana ( abril del 1922 ). En no ser acceptades dins de la nova organització les seves tesis independentistes, abandonà aquest partit per crear Estat Català. L'embrió de la nova organització fou les pàgines del setmanari nacionalista “La Trallla”. Estat Català fou fundat el 18 de juliol de 1922.

A l'octubre del 1923, després del cop d'Estat del General Primo de Rivera, s'exilià a la Catalunya-Nord, d'on anà a París a Bois-Colombes. Des d'on preparà el moviment insurreccional independentista que acabaria amb els Fets de Prats de Molló. Per finançar el cop, crearen l'Emprèstit Pau Claris. Amb la emissió d'aquesta “moneda” s'aconseguí l'ajuda econòmica dels Casals catalans d'Amèrica. Avortat el cop militar, Macià fou detingut amb molts altres participants. Empresonats a Perpinyà, van ser traslladats a la famosa Santé de París per tal de ser jujtats. El judici va ser tot un èxit mediàtic pel moviment independentista encapçalat pel futur president

Refugiat a Bèlgica, a finals del 30 principis del 31, va fundar, juntament amb Josep Carner, el Casal Català de Brussel.les, que encara avui continua actiu (val a dir que s'ha revitalitzat molt amb els catalans arribats a treballar a les Institucions Europees). Després viatjà cap a les Amèriques i visità tots els Casals Catalans. A L'Havana participà en l'Assamblea del Partit Separatista Català Revolucionari, del que en fou president. De retorn a Bèlgica presentà a la gent d'Estat Català de l'exili la proposta del nou partit que no agradà gaire als exiliats. Es decantà novament per Estat Català.

Tornà a Catalunya el 22/02/1931 amb motiu d'unes eleccions municipals i amb la monarquia en ple descrèdit. El març del mateix any participa en la Conferència d'Esquerres, d'on surt el nou partit Esquerra Republicana de Catalunya. El 12/04/1931 triomfen les llistes d'esquerres en les eleccions municipals. Després que el seu coreligionari de partit Lluís Companys proclamés la República, ell proclamà la Republica Catalana dins d'una Federació de Republiques Ibèriques. La República Catalana es transformà en Generalitat de Catalunya de la qual també en fou president. Amb el temps la Generalitat tenia com a carta magna l'Estatut, fet a Núria però retallat i esmenat a les Corts de Madrid . El President Macià morí el 25 de desembre, dia de nadal, de l'any 1933. La seva mort fou sentida a tot Catalunya. El funeral fou una desfilada popular de tota la nació. Macià era el president de Catalunya i dels Catalans. La seva figura quixotesca, la seva fixa mirada, els seus cabells blancs enlluernen encara a molts catalans que han vist en ell la única figura integra d'un home d'estat que ha tingut Catalunya d'ençà Pau Claris.

Macià era adorat pels catalans, admirat pels estrangers i temut pels espanyols. Diuen que les seves darreres paraules en el llit de mort foren: Catalunya, Pobre Catalunya. Estimava el seu país per això fou molt plorat. El seu drama fou de veure's obligat a acceptar una autonomia amb els republicans no nacionalistes de Catalunya que s'havien integrat a l'E.R.C., tot i que el capità General de Catalunya, López Ochoa li deia que tirés endavant. S'ha de dir tot, la confusió espanyola ha estat sempre total en política. López Ochoa, adicte a Franco el 1936 morí executat a Astúries. Macià, amb raó sempre digué que quan acceptà la República Espanyola fou el dia més trist de la seva vida.