Independentisme social versus nacionalisme identitari, dos camins cap el mateix objectiu?
El independentisme català per sort no és monolític, és viu i per això no és un cos inert, te diferents corrents ideològiques i aquestes no sempre corresponen a ideologies socials sinó que a vegades, com és el cas que ens pertoca, la diferenciació correspon al model de nació defugint ideologies socials.
Parlaré de dues visions oposades de la manera de concebre la nació, segurament no mancarà qui les defineixi com una posició de dretes i una altra d’esquerres, però aquesta dicotomia és incerta, la manera d’entendre la nació va més enllà de plantejaments ideològics que girin al voltant de l’eix dreta-esquerra.
El independentisme social te uns orígens clars, a finals dels anys 60 el nacionalisme representat pel FNC (Front Nacional de Catalunya) es trenca i sorgeix una corrent ideològica que lliga alliberament nacional amb alliberament de classe, no podem dir que aleshores ja sorgeixi el independentisme social però sí que neix la seva llavor. Per contra el nacionalisme identitari te unes arrels més fondes, fins i tot quan encara no existia el terme nacionalisme ja trobem moviments que reivindiquen la pervivència d’una forma de viure enfront la imposició de models exteriors, no és fins a la Renaixença que aquest nacionalisme pren forma, primer d’una manera folklòrica, després ja políticament, amb el naixement de l’Estat Català, Nosaltres Sols i Palestra.
El independentisme social parteix de la Catalunya “real”, podríem dir que és una reinterpretació del lema “és català qui viu i treballa a Catalunya”, òbviament passat pel sedàs del progressisme. A Catalunya hem viscut des dels anys 60 amb dues comunitats ben diferenciades, la catalana i la castellana, i des de fa uns 10 anys el mapa “ètnic” s’ha eixamplat notablement amb una gran quantitat de noves comunitats que poc a poc han anat creant nous ghettos. Enfront aquesta nova realitat el independentisme social proposa una integració lingüística dels nouvinguts, l’esquema seria proper al nord-americà on tant sols es demana saber parlar anglès i respectar la bandera per ser admès a la comunitat nord-americana (aconseguir la nacionalitat ja és una altra qüestió).
L’existència de diferents comunitats no es veu com un perill sinó com un enriquiment cultural, es pot viure perfectament en una Catalunya multicultural si la llengua catalana és el nexe d’unió i de relació de les diferents comunitats. No és d’estranyar veure polítics propers al independentisme social fent-se veure per la Feria de Abril i fins i tot una formació independentista hi tenia caseta fins fa uns pocs anys, després va trencar per la opacitat del finançament a la FECAC però no va qüestionar-la com element de colonialisme cultural i ètnic.
El nacionalisme identitari parteix d’una idea diferent de nació, defensa un model nacional basat no tant sols en la llengua i la cultura sinó en tot un conjunt d’elements com son les tradicions, els mites, la gastronomia, el folklore i un sentiment de pertinença a una comunitat, el seu concepte no exclou la integració però fa que sigui més “exigent”, alguns sectors de la immigració ja s’han integrat plenament a la nostra comunitat i podríem fer una llarga llista de personalitats del món de la cultura catalana que justament provenen de societats ben distants tant geogràfica com culturalment. Però, per contra, hi ha altres comunitats, especialment les que provenen del integrisme islàmic i algunes de llatinoamericanes, que defugen el referent nacional català, les primeres per una visió del món que xoca totalment amb la catalana, especialment pel paper de la dona, i les segones per què el seu interès és justament integrar-se però a la societat espanyola, menyspreant molts cops la nostra.
El nacionalisme identitari a voltes és criticat tot acusant-lo d’etnicista i fins i tot de racista o feixista, és ben absurd, justament la societat catalana no s’ha destacat mai com racista i el nacionalisme català accepta i fomenta la integració sense fer distinció de races, cultures o llengües. El nacionalisme, àdhuc el identitari, te uns components defensius més que ofensius, lluita per preservar, no per expandir. Lluita per la llibertat no per la imposició.
El independentisme social vol que certs sectors de la immigració s’afegeixin a la lluita per la independència tot insistint en els aspectes econòmics i fiscals, per això no veu malament fer independentisme en castellà; per no enfrontar-se amb la seva militància no fa plantejaments més enllà del dia de la independència, sembla conformar-se amb una Catalunya multicultural i no dona cap solució a la creació de ghettos.
El nacionalisme identitari vol una Catalunya Catalana i considera que el camí ha d’anar d’acord amb els objectius, no es planteja fer propaganda que no sigui en català, i si ho fa en altres idiomes és per internacionalitzar el conflicte català. Creu que la multiculturalitat pot acabar amb Catalunya, defensa un model polític que tingui plenes competències en política migratòria justament per fer una selecció en origen de la immigració que ens calgui i poder crear una veritable política d’integració, impedint la creació de ghettos i fent respectar la nostra llengua i cultura. Indubtablement és un model més dur ja que és l’únic que contempla drets però també obligacions pel nouvinguts, i sobre les polítiques socials dona preferència als catalans a ser-ne destinataris. Assumeix que cal demanar alguna cosa a canvi de permetre l’entrada a la nostra societat del benestar, i aquesta ha de ser la integració o la voluntat d’integrar-se.
En definitiva dos models per un sol país, a mitjà termini un sol objectiu, la independència, però a llarg termini dues formes d’entendre Catalunya, el independentisme social contempla una Catalunya amb diferents comunitats amb el català com únic nexe d’unió, el nacionalisme identitari lluita per una Catalunya Catalana on la integració assegura la convivència i la continuïtat de la nació.
Podeu triar.
Xavier Andreu
