IMMIGRACIÓ: REPTE I PROBLEMA

Quan vaig decidir-me a escriure aquest article era coneixedor de la dificultat que representa un tema tan complex com és el de la immigració. No és la meva intenció fer un anàlisi acurat , ni dir les veritats més absolutes , ni extreure'n conclusions o convèncer els lectors que la meva visió es l'única que val. Provablement estic mancat dels coneixements necessaris per fer tot això. Però vull deixar palès que la meva intenció sempre ha estat exposar el problema de la immigració tal i com jo el percebo , al marge de adscripcions polítiques , de perjudicis i tòpics que com d'habitud ens envolten inevitablement. Aquest article , doncs , l'escric des de l'òptica d'un home del carrer , d'una persona normal i corrent , d'un treballador pare de família que percep el problema ( i repte ) de la immigració des de la seva realitat i per tant com ningú més que ell el pot percebre dins de la seva experiència vital.

Avui dia Catalunya no és ni de bon tros un país normalitzat, ni social , ni lingüísticament. Només ens cal fer una volta per el barri del Raval de Ciutat Vella a Barcelona (lloc que conec bé perquè hi treballo sovint ).Allà trobem un bon exemple del que no ens podem permetre els catalans : el ghetto.

Als ghettos s'instal•len grups de ciutadans de molt diversa procedència i es creen comunitats quasi paral•leles a la nostre, amb la seva pròpia llengua , cultura , tradicions , etc. Al ghetto es colonitzen blocs de pisos sencers on és fàcil trobar vint o trenta persones empadronades al mateix pis ; al ghetto és relativament més fàcil veure's abocat a una xarxa de delinqüència local ; el ghetto també es converteix en un lloc hermètic, tancat , on els individus es relacionen entre si mateixos sense integrar-se a la comunitat d'acollida ; el ghetto es veu afavorit amb l'efecte crida i s'autoalimenta; al ghetto proliferen les botigues pensades per a ells mateixos ; al ghetto es pot apreciar com els botiguers són en molts casos incapaços d'atendre a la gent en català, llengua que ni entenen, ni parlen i amb prou feines ho fan en castellà. Un examen superficial del barri del Raval revelarà a tothom que vulgui provar l'experiment, que a determinats llocs sembla que no ens trobem a Catalunya, més aviat sembla que es tractés d'una colònia del Pakistan on els catalans podem arribar a sentir-nos com uns autèntics estranys.

Però no cal anar a Barcelona o a cap altre gran ciutat per veure un ghetto, a hores d'ara ja els podem trobar a poblacions relativament petites, on podem trobar els mateixos problemes que els esmentats en el Raval. El ghetto a més és un indret on, vagis a l'hora que vagis , sempre trobes immigrants sols o en grups de diverses edats pul•lulant pels carrers , als bars , als locutoris o a les places i aleshores se t'acudeixen preguntes referents als estudis o a la feina dels immigrants que d'altre banda no ens hauríem de fer. De segur que moltes persones coneixen ghettos i saben bé el que vull dir.


Hem de parlar , doncs , de la impossibilitat de poder acollir els immigrants que arriben al nostre país de la forma i manera que ho fan actualment. Així mateix és impossible que aquest immigrants alhora siguin assimilats per la comunitat d'acollida , ja que no és possible regularitzar-los i oferi'ls-hi habitatge , feina i la cobertura social necessària per desenvolupar-se en la comunitat catalana. Aquest fet provoca que molts catalans vegin amenaçada la seva cultura , la seva llengua i la continuïtat de la seva nació ( la immigració com estratègia invasora per dilució ).

Però el fet és que els immigrants arriben a casa nostre i no disposen de la documentació necessària per treballar , cosa que els fa susceptibles de caure en mans d'algun empresari desalmat que practicarà amb ells les conegudes formes de esclavatge modern, i alhora provocarà que visquin trenta persones o més en un mateix pis , ja que no poden accedir a un habitatge per ells i la seves famílies .Per aquest motiu és necessari que vinguin a treballar contractats en origen i que siguin tants com feines tinguem per oferir-les-hi , però també és necessari que els hi paguem un preu just per la seva feina que els permeti viure amb dignitat.

D'aquesta manera podríem acabar amb la discriminació positiva , fet que es vist per una part de la comunitat d'acollida com un fet negatiu que provoca rebuig , especialment quan aquesta discriminació es déu a que el nouvingut arrossegui amb ell el masclisme de la seva comunitat patriarcal original.

Un dels aspectes més importants seria la inserció de la dona immigrant al món laboral de la societat d'acollida. Potser al seu país d'origen moltes dones no treballen fora de casa per diferents motius , però aquest resulta que és el país d'acollida i també resulta que les dones d'aquest país nostre han de treballar i de valent per portar la família endavant. Resulta, doncs, imprescindible que s'exigeixi als nouvinguts la acceptació de la nostre societat tal i com és i no només l'acceptació de les coses bones de les que puguin gaudir.

Un dels arguments per la defensa de la discriminació positiva es pel suposat fet de ser o no un desfavorit social , però caldria que algú expliqués que és el que entenen per desfavorit social. Jo pregunto , són desfavorits els nostres joves pels problemes ja arxiconegudíssims com el treball precari o l'accés a l'habitatge ? Ho són també la nostra gent gran que viu per sota del llindar de la pobresa després de tota una vida de treball ?

Qui més qui menys ha vist i/o patit exemples de discriminació positiva com els vals per bescanviar al supermercat , les beques per llibres , pel menjador , alguna sortida escolar o que el teu fill no pugui assolir una plaça a un centre educatiu proper a casa vostre, perquè aquestes places són per als nens immigrants suposadament amb més dificultat per desplaçar-se . No valdria més, que els hi i oferíssim feina amb la mateixa qualitat que la que voldríem per nosaltres i deixéssim de discriminar positiva o negativament segons es miri?


A Catalunya tenim a més un problema afegit amb la immigració i és que aquesta tendeix a integrar-se en la cultura espanyola que és la majoritària (sobre tot els sud-americans i centre-americans que venen a “la madre pàtria”) i no a la catalana que és minoritària, encara que majoritària a una part política i jurídica molt important del territori estatal actual.

Es necessari, doncs , trobar fórmules per conciliar la nova multiculturalitat amb la multinacionalitat ja existent i plantejar-nos quines polítiques de immigració i d'integració són necessàries per la construcció d'una identitat col•lectiva. Aquesta particularitat fa especialment delicada la qüestió identitària nacional catalana que ha de
lluitar contra aquest fet sense les eines necessàries de les que disposa qualsevol estat.

Es fa , doncs , imprescindible que la nació catalana es manifesti per demanar sense embuts que és el que volem dels immigrants que tenim a casa nostre , quin és el compromís de ciutadania que els hi demanem a cadascun d'ells. Una de les exigències irrenunciable es l' adopció per part dels immigrants dels valors liberals i democràtics que imperen a casa nostre i això inclou acceptar la laicitat de l'estat , respectar els drets de les dones i dels infants , assolir el comprimís de conèixer de la nostre llengua i usar-la com la llengua pública d'ús comú , el coneixement de la nostre cultura i un llarg etcètera .

Es imprescindible que posem damunt la taula , amb la màxima celeritat i claredat , un problema que tot just s'està encetant al nostre país. Es necessari que entre tots empenyem des de tots els àmbits de la cultura , la política , la societat civil , per obrir un debat ric que ens aporti solucions i per fer-ho no podem menysprear les experiències que tenen altres països més evolucionats en aquest àmbit.

Un exemple clar seria el Quebec , on la crisi del multiculturalisme es percep com quelcom que ofereix molt poc a la societat d'acollida i que va massa lluny (com la creació del tribunal de la Sharia* a Ontàrio , Canadà ).

Diguem sí rotundament a la immigració , però no de qualsevol manera. Exigim als immigrants què és el que els catalans volem per fer una Catalunya plural , oberta i catalana.



* Sharia: Tribunal que regeix la vida diària dels països islàmics i que interpreta l'Al Corà i les experiències del seu profeta per tal de determinar quines son les conductes a seguir per la societat islàmica ( per exemple condemnar una dona a morir apedregada a qualsevol plaça pública ).

Col·lectiu Nacionalista de Palafolls