Qüestió d'identitat

Si des de la llunyania mirem la costa podem distingir clarament dues coses totalment diferents: la terra i el mar. Podem traçar, sense complicacions, una línia divisòria en la que a una banda hi ha la terra i en l'altra el mar. No és així, però, quan t'hi acostes. Dret, descalç a la sorra, pots notar com l'aigua va i ve. La línia que havies traçat és mou constantment. Com pots delimitar on comença el mar i acaba la terra? Heus aquí el problema identitari.

Hom pot distingir amb claredat, al si del nostre país, els catalans dels no catalans. És evident que hi ha una sèrie de gent que ni són catalans ni en volen ser. Solem dir que ser català no és una qüestió de llinatge, sinó de voluntat i de cultura. Sí i no al meu perer. Sí no en vens de mena no n'ets per molt que vulguis (jo per molt que volgués mai podria ser japonès). Altrament si en vens de mena però no actues com a tal ni ets partícip de la cultura catalana, com et podríem considerar dels nostres? No és el mateix cas que altres traïdors que, malgrat ser traïdors, la seva catalanitat és inqüestionable.

El dilema identitari és talment com el lloc on hem de traçar la línia divisòria entre el mar i la terra. No és tan fàcil dir qui és català i qui no. En la meva opinió de com traçar aquesta línia, certament no serà exacte i beneficiarà alguns no catalans i perjudicarà alguns catalans, però a efectes pràctics és la millor opció per un poble i per un país.

Els catalans no podem ser substituïts. No vull anar a l'extrem de la puresa absoluta, però sí que cal tenir almenys un progenitor català, per ser-ho. Tal com dèiem, una persona que ve de fora, la qual s'integri i participi de la nostra realitat etno-cultural sovint la considerem una persona catalana. Aquí cometem un error. No és català ni el xarnego ni el que s'integra (i amb això no li vull causar cap greuge a l'integrat). El xarnego simplement se l'expulsa. L'integrat se'l tracta correctament i se li poden donar drets socials. Mai drets polítics ni l'estatus de català. El que compten no són els individus sinó les poblacions. Tan se val si l'integrat no és considerat català. Ja trobarà una parella catalana amb la que tenir descendència, la qual podrem considerar catalana per l'altre progenitor.

Ara algú podria pensar que l'integrat esmentat abans podria trobar una parella de la seva mateixa situació. Doncs això seria un cas anecdòtic o un cas greu. Anecdòtic si el percentatge d'immigració fos sa, ja que seria molta casualitat. Greu en el cas d'un alt percentatge migratori, el qual indica que estem en un procés de substitució demogràfica, on aquests "nous catalans" són còpies de nosaltres, còpies que no tenen cap lligam amb els nostres ancestres.

Crec en les adopcions, malgrat el que dic. Penso que la sang no és l'únic determinant. Ara bé, les adopcions de persones, no de col·lectius. Nens adoptats per pares catalans, els quals seran educats per aquests i portaran el seu cognom (com a substitut de la sang).

Per acabar cal fer esment a la política. Tot això queda en un no res, metafísica intangible sense un estat. De poc serveix que reflexionem sobre que és ser català si no tenim poder polític per aplicar-ho. Si tinguérem un Estat tindríem el poder per fer-ho efectiu. Podríem concedir la nacionalitat catalana segons aquest criteri, que potser un és el que sent i no el que diu un paper, però a la pràctica seria bastant efectiu.

Joan Planella i Costa
_________________
uncemporda@gmail.com
www.uncemporda.bloc.cat