La descafeïnació del cafè per a tots

Després del franquisme en la concepció del flamant estat democràtic, molts il·lusos pensaven que Espanya era una altre. Evidentment, no podia ser que les coses continuessin igual, doncs la culpa era de la monarquia, o del dictador o de determinades castes. La culpa era del subdesenvolupament espanyol o de l’analfabetisme però una Espanya democràtica i moderna no podia seguir amb la seva ancestral intolerància. Així doncs molts catalans van optar per la opció de desenvolupar la vella màquina estatal, contribuir a la seva democràcia, al seu desenvolupament, a la seva prosperitat econòmica i al seu ingrés en la comunitat Europea, en definitiva a deixar enrera l’africanisme que l’havia definit i fer-li un lloc entre les altres nacions occidentals.

Van mostrar molt estómac acceptant un espoli fiscal vergonyant sota el nom de solidaritat autonòmica per ajudar a les regions més pobres de l’Estat a deixar enrera la situació pràcticament feudal en que vivien, van acceptar l’equiparació de la nostra nació a la de Múrcia o Extremadura en un marc polític plenament tutelat des de Madrid i van acceptar tota mena d’escarnis i vexacions cap a la nostra pròpia identitat nacional.

El resultat d’això és l’actual situació, en la que Espanya és un estat modern i relativament potent d’Europa mal sigui a expenses del progressiu empobriment de Catalunya i llur involució nacional.

Ara, tres dècades després, l’Estat es planteja revisar la Constitució i les autonomies. El sistema autonòmic no funciona diuen, és responsable de la crisi i en conseqüència es menester replantejar les autonomies, intervenir-les i tutelar-les encara més, fent caure la sospita sobre la dilapidació de recursos que representa la duplicitat d’administracions i el mal ús que en fan algunes per afers identitaris.

No seré jo qui els negui la raó doncs la tenen en gran part. El sistema autonòmic ha esdevingut desastrós, injust i empobridor. Ara bé, discrepo plenament de l’enfocament que en la el Govern espanyol. La ruïna ha estat el cafè per a tots, l’equiparar nacions amb províncies. és més, el voler que qualsevol poble d’un estat tercemundista assolís les competències que ni havien tingut mai ni en molts casos volien tenir. Així veiem territoris de l’estepa mesetària inventant a corre-cuita banderes i creant himnes amb pandereta i ximbomba, creant governs olivetàires i substituït al “señ orito cacique” per una casta política de torn pactat o enquistament institucional. El resultat previsible són autonomies insolvents, subvencionades amb l’únic incentiu per existir del seu desproporcional gruix burocràtic integrat per funcionaris que xuclen del pot públic per la brillant i productiva feina de fer que el sistema segueixi existint i retroalimentant-se.

Ara, aquestes autonomies deficitàries tenen la barra d’alliçonar, com va mostrar el President d’Extremadura en el seu discurset advertint a Catalunya que ells no eren més ni menys que cap altre comunitat. Senyor meu, el respecte igual que la dignitat és quelcom que es guanya. Ni es demana, ni s’exigeix ni es pressuposa, és guanya pels actes, es guanya per l’esforç, es guanya pel treball.

Ja que sembla ser que ara toca posar les autonomies al seu lloc, jo proposo la via lògica, i és que aquestes es corresponguin amb les nacions, i per tant totes aquestes autonomies que han fracassat al cap de 30 anys d’ajudes passin a formar part d’una única administració espanyola que decideixi fer-se càrrec de llur manutenció, mentre que les que han prosperat, les que han esdevingut productores i donadores puguin seguir tranquilament la seva via. és més, ja que les autonomies són una despesa retornem a la racionalitat de no fer autonomies innecessàries, així doncs volem un sol govern per les tres autonomies que més aporten i més dèfitit tenen, ço és Catalunya, València i Balears que curiosament són les tres que formen part de la Nació catalana.

Si l’Estat espanyol fos racional i es mogués pel pragmatisme en comptes de per un nacionalisme “pueblerino” i dret de conquesta, el model a implementar per a tota la Península hauria de ser el de més èxit, és a dir, el català. Si més no seria divertit de veure en una Espanya catalana on queda l’espanyolisme i la “unidad” que ara tant ens clamen des de Madrid.

Però no patim, no serà així, Espanya s’armarà com sempre amb la seva supèrbia, s’entafonarà la boina ben avall per no poder veure el que l’envolta i “Santiago i cierra España” seguirà culpant a la locomotora d’aquest decadent estat de la crisi produïda per l’excés de vagons de rodes rovellades que ha de remolcar.

Per sort nostra la solució no és l'entesa sinó la independència, i algun dia a les escoles, en les classes d’història s’explicarà als infants el perquè Espanya ja no forma part de la Unió Europea i perquè Catalunya n’és un dels membres més pròspers, mentre per Nadal, conjuntament amb la resta d’Europa, les ONGs fan campanyes per enviar arròs i antibiòtics tant a Espanya com a d’altres indrets de la mateixa parla.

Marcel A.G.