Nació Catalana

Massiva manifestació a favor del retorn dels 'papers de Salamanca'
Ignasi Aragay

 



Diari AVUI
BARCELONA

La plaça del Rei va quedar ahir petita, molt petita, per encabir-hi els milers de catalans -25.000 segons l'organització- mobilitzats per reclamar el retorn dels 'papers de Salamanca'.

L' exigència del retorn dels documents catalans espoliats pel franquisme al final de la Guerra Civil va convertir ahir al vespre el centre de Barcelona en un crit contra el neofeixisme del govern del PP i en una petició, formulada per Toni Strubell, coordinador de l'organitzadora Comissió de la Dignitat, perquè el PP de Catalunya trenqui el seu aïllament i també "pugi a la nau de la dignitat nacional", perquè "mai no és tard per aprendre a ser fidels a un país". Piqué va ser el blanc de la majoria de xiulades d'una concentració cívica que va corejar els parlaments del mateix Strubell, de l'actor Joel Joan i de l'escriptora Teresa Pàmies, i que va tenir el seu moment més màgic en el Diguem no cantat per Raimon i corejat per un públic que il·luminava la nit amb bengales.

Una carta per a Aznar
Mitja hora abans de l'inici de l'acte, la plaça del Rei ja registrava un ple general. En aquells moments partia del pla de Palau, davant la Delegació del govern central, el públic que s'havia concentrat allí -4.500 persones, segons la Guàrdia Urbana- per fer l'entrega simbòlica d'una carta dirigida a José María Aznar. La missiva, llegida per Salvador Arderiu, regidor de Cultura de l'Ajuntament de Sallent, recorda les "raons que omplen d'indignació i malestar molts catalans, fins i tot, com s'ha vist darrerament, catalans del seu propi partit". "Quina és la mena de propietat privada que el seu govern està disposat a respectar? I quina pretén continuar violant?", se li pregunta al president espanyol, a qui se li recorda que sí que protegeix i subvenciona altres privacitats, com la de l'arxiu de la Fundación Franco.

Molts dels que havien seguit la lectura de la carta ja no van poder entrar a la plaça del Rei i van optar per ocupar la plaça Sant Jaume, on un servei de megafonia, coordinat amb Catalunya Ràdio, va retransmetre en directe l'acte, que, segons l'organització, al final va congregar unes 25.000 persones. La Guàrdia Urbana no va facilitar cap quantitat global definitiva.

Joel Joan va obrir el foc al crit de "Ciutadans de Catalunya, ens estan prenent el pèl!" i aviat va escalfar l'ambient: "Fa vergonya i és surrealista haver de reclamar una cosa tan simple, una cosa que és nostra, que ens van robar els franquistes i que ara els seus hereus no ens volen tornar". El poeta David Jou va agafar el relleu amb uns versos en què va blasmar "la xuleria del poder/, la petulància i l'arrogància del poder" que exulta "en l'orgull, los huevos, los decretos,/ l'ordeno y mando".

En nom dels espoliats, Teresa Pàmies va llegir un manifest "adreçat a l'opinió pública catalana i mundial a favor de la justícia i la dignitat" coincidint amb el 62è aniversari de l'assassinat a Montjuïc del president Companys. "Només podem entendre aquest episodi com un escarni als demòcrates i al poble català", va afegir Pàmies, que es va guanyar una llarguíssima ovació que sols va trencar l'aparició de Raimon, que va voler ser un més a la nit, sense protagonismes més enllà del cant. El seu Diguem no va ser repetit un cop per 300 cantaires de la Federació Catalans d'Entitats Corals.

La incomoditat de Piqué
Toni Strubell es va encarregar del tancament amb un parlament que va augurar el final de "la festa del dret de conquesta" i que va celebrar que per fi s'hagués esmenat la plana d'una absurditat històrica: que es manifestés una ciutat beneficiada d'un espoli contra un poble espoliat. Però el gruix del seu discurs va anar adreçat a Piqué i a la "incomoditat" que deu sentir després que no hagin trigat ni un dia a desautoritzar-lo.

Una incomoditat que Strubell també va fer vots perquè serveixi un dia "per reduir les dimensions de certes banderes provocadores, per despenalitzar l'ús de la paraula català a les aules del País Valencià, perquè el govern espanyol deixés de definir la llengua catalana com una «contaminació acústica» als aeroports dels Països Catalans. I deixem-ho aquí, perquè no acabaríem mai de tan fosca que de vegades veiem la realitat neofranquista que ens envolta".