Massiva manifestació a favor
del retorn dels 'papers de Salamanca'
Ignasi Aragay
Diari AVUI
BARCELONA
La plaça del Rei va quedar ahir petita, molt petita,
per encabir-hi els milers de catalans -25.000 segons l'organització-
mobilitzats per reclamar el retorn dels 'papers de Salamanca'.
L' exigència del retorn dels documents catalans espoliats
pel franquisme al final de la Guerra Civil va convertir
ahir al vespre el centre de Barcelona en un crit contra
el neofeixisme del govern del PP i en una petició,
formulada per Toni Strubell, coordinador de l'organitzadora
Comissió de la Dignitat, perquè el PP de Catalunya
trenqui el seu aïllament i també "pugi
a la nau de la dignitat nacional", perquè "mai
no és tard per aprendre a ser fidels a un país".
Piqué va ser el blanc de la majoria de xiulades d'una
concentració cívica que va corejar els parlaments
del mateix Strubell, de l'actor Joel Joan i de l'escriptora
Teresa Pàmies, i que va tenir el seu moment més
màgic en el Diguem no cantat per Raimon i corejat
per un públic que il·luminava la nit amb bengales.
Una carta per a Aznar
Mitja hora abans de l'inici de l'acte, la plaça del
Rei ja registrava un ple general. En aquells moments partia
del pla de Palau, davant la Delegació del govern
central, el públic que s'havia concentrat allí
-4.500 persones, segons la Guàrdia Urbana- per fer
l'entrega simbòlica d'una carta dirigida a José
María Aznar. La missiva, llegida per Salvador Arderiu,
regidor de Cultura de l'Ajuntament de Sallent, recorda les
"raons que omplen d'indignació i malestar molts
catalans, fins i tot, com s'ha vist darrerament, catalans
del seu propi partit". "Quina és la mena
de propietat privada que el seu govern està disposat
a respectar? I quina pretén continuar violant?",
se li pregunta al president espanyol, a qui se li recorda
que sí que protegeix i subvenciona altres privacitats,
com la de l'arxiu de la Fundación Franco.
Molts dels que havien seguit la lectura de la carta ja no
van poder entrar a la plaça del Rei i van optar per
ocupar la plaça Sant Jaume, on un servei de megafonia,
coordinat amb Catalunya Ràdio, va retransmetre en
directe l'acte, que, segons l'organització, al final
va congregar unes 25.000 persones. La Guàrdia Urbana
no va facilitar cap quantitat global definitiva.
Joel Joan va obrir el foc al crit de "Ciutadans de
Catalunya, ens estan prenent el pèl!" i aviat
va escalfar l'ambient: "Fa vergonya i és surrealista
haver de reclamar una cosa tan simple, una cosa que és
nostra, que ens van robar els franquistes i que ara els
seus hereus no ens volen tornar". El poeta David Jou
va agafar el relleu amb uns versos en què va blasmar
"la xuleria del poder/, la petulància i l'arrogància
del poder" que exulta "en l'orgull, los huevos,
los decretos,/ l'ordeno y mando".
En nom dels espoliats, Teresa Pàmies va llegir un
manifest "adreçat a l'opinió pública
catalana i mundial a favor de la justícia i la dignitat"
coincidint amb el 62è aniversari de l'assassinat
a Montjuïc del president Companys. "Només
podem entendre aquest episodi com un escarni als demòcrates
i al poble català", va afegir Pàmies,
que es va guanyar una llarguíssima ovació
que sols va trencar l'aparició de Raimon, que va
voler ser un més a la nit, sense protagonismes més
enllà del cant. El seu Diguem no va ser repetit un
cop per 300 cantaires de la Federació Catalans d'Entitats
Corals.
La incomoditat de Piqué
Toni Strubell es va encarregar del tancament amb un parlament
que va augurar el final de "la festa del dret de conquesta"
i que va celebrar que per fi s'hagués esmenat la
plana d'una absurditat històrica: que es manifestés
una ciutat beneficiada d'un espoli contra un poble espoliat.
Però el gruix del seu discurs va anar adreçat
a Piqué i a la "incomoditat" que deu sentir
després que no hagin trigat ni un dia a desautoritzar-lo.
Una incomoditat que Strubell també va fer vots perquè
serveixi un dia "per reduir les dimensions de certes
banderes provocadores, per despenalitzar l'ús de
la paraula català a les aules del País Valencià,
perquè el govern espanyol deixés de definir
la llengua catalana com una «contaminació acústica»
als aeroports dels Països Catalans. I deixem-ho aquí,
perquè no acabaríem mai de tan fosca que de
vegades veiem la realitat neofranquista que ens envolta".
