Intervenció d'en Xavier Andreu i Prat
Membre del Secretariat d'Unitat Nacional Catalana
Aquest any és un any de canvis, Unitat Nacional Catalana ha apostat per recolzar Reagrupament com candidatura electoral que aplegui d’una manera transversal el independentisme català.
Al ser transversal ja sabem que ens trobarem a gent que no pensa com nosaltres, ser independentista no implica ser nacionalista. Però per nosaltres justament el més important és definir-nos com nacionalistes més que no pas com independentistes.
Potser Reagrupament esdevindrà un partit polític, molts cops la definició de partit va lligada a eleccions, si així succeeix i Reagrupament es converteix en un partit polític UNCat haurà de redefinir-se, decidirem en un Congrés si ens constituïm en associació o organització política.
Estem segur que molts voldrien que UNCat desapareixés del mapa polític. Si seguim les hemeroteques de molts diaris, digitals o no, com e-noticies o El Triangle veurem que contínuament ens difamen i insulten.
Potser per què representem un nacionalisme que ells odien. Des de l’extrema esquerra més radical a la dreta més conservadora es troben còmodes en una societat multicultural on el català sigui una més de les cultures existents.
Justament és aquest el punt primordial que dona raó de ser a UNCat, la defensa d’un model de societat on el català sigui el idioma vehicular i la nostra cultura la natural del país.
Aquesta lluita que des d’UNCat portem a terme contra la multiculturalitat malauradament no és compartida per una part del nacionalisme català, fins i tot ens trobarem companys que no ho entenen així, son els mateixos que aplaudeixen quan un xarnego diu que “yo también quiero la independencia de Cataluña”. Nosaltres no podem acceptar un independentisme en castellà, el independentisme és una eina, el nacionalisme un sentiment.
Ens definim com identitaris, això no suposa l’adscripció a cap corrent política europea, si ho fem, definir-nos com identitaris, és per deixar ben clar que lluitem per preservar la identitat del nostre poble.
Els darrers anys el no-nacionalisme independentista ha inventat definicions, potser la més ridícula ha estat la de independentisme social. Així es defineixen els que consideren que la nació està formada pels que viuen i treballen al país, la llengua i la cultura son elements adjutants i poden esdevenir nexes d’unió però mai consideren que la nació és un ser viu de per se, que la nació te ànima, te esperit. La nació és la suma de molts factors, la població, la llengua, la cultura, les tradicions, el folklore, la gastronomia, la mitologia i sobretot un element irracional però definitiu, alguns parlen d’ elan, és l’esperit col·lectiu d’un poble.
Els sers humans ens sentim membres de la nostra família i més enllà de la nostra nació. Si ens desarrelem, si perdem la nostra família, si deixem o perdem la nostra pàtria ens trobem sols, ens despersonalitzem.
No hi ha res més deplorable que una persona que ha perdut la seva família o la seva pàtria.
Justament la globalització produeix aquest efecte, tota una legió de nous pàries, sense pàtria, cerquen treball lluny de casa seva, així neixen les societats multiculturals, fredes, orfes de referències... i Catalunya està en vies d’esdevenir-hi.
Enfront això sols hi caben dues possibilitats, o resignar-nos i acceptar que el corrent de la història ens aboca per un fatal determinisme a una societat multicultural, on el català és una més de les moltes cultures residents al nostre país, o lluitar per una Catalunya Catalana i Lliure.
Hem de defugir immobilismes, sabem que una nació és un element dinàmic, tot organisme viu te la qualitat i la funció de la dinàmica, per contra l’estàtica defineix els elements morts.
La nació és un concepte dinàmic per què neix, es transforma i mort.
Si fem un paral·lelisme entre els conceptes de civilització i nació i seguim les teories d’Arnolt Toynbee, després continuades, a casa nostra pel patriota Josep Maria Batista i Roca veurem com tota civilització segueix un procés, en un moment donat neix quan un col·lectiu humà s’uneix sota un esperit col·lectiu, poc a poc els elements de llengua, cultura, espai geogràfic van conformant la nació i permeten la seva continuïtat tot donant uns elements d’unió i identitat.
Al segle X Catalunya va començar a caminar sola, amb els segles s’ha anat transformant, anàvem integrant les diferents aportacions i entre altres elements la religió també esdevenia eix vertebrador. Catalunya creixia.
Els darrers anys totes les alarmes han saltat, l’allau immigratori ha superat les previsions més pessimistes, i l’assimilació te els seus límits, malgrat que Catalunya s’ha distingit sempre per la seva capacitat assimiladora el repte actual ens desborda, només un poble consolidat amb un poder polític real te possibilitats d’integrar les diferents aportacions humanes i culturals que s’hi afegeixin. I Catalunya no te poder real...
En aquest punt és on entra el paper d’UNCat, no ens enganyem, nosaltres som una petita formació, però el nostre missatge arriba mes enllà, durant aquests nou anys UNCat ha llençat quasi bé en solitari el missatge d’unitat, de la necessitat d’un referent transversal i unitari del nacionalisme català que s’allunyi de la diferenciació entre esquerres i dretes. En aquest moments Reagrupament ha recollit el missatge i esdevé aquest referent electoral.
Però la tasca d’UNCat ha anat més enllà, hem preservat els símbols tot reivindicant l’estelada blanca i la Creu de Sant Jordi, hem trencat tabús tot parlant de la immigració quan la resta del nacionalisme amagava el cap sota l’ala, o encara pitjor, argumentava que aquesta ens portaria a una nova i desitjada Catalunya mestissa, culturalment parlant, per tant multicultural. La política d’immigracions massives com eina per despersonalitzar els pobles ha de ser denunciada, ha estat una eina dels ocupants espanyols i l’han emprat per dissoldre Catalunya. Però ens trobem sols en aquesta denúncia, el nacionalisme català és massa poruc per parlar clar, de casa en dintre te molt clar que la immigració descontrolada és un gran perill, però amb hipocresia calla de portes enfora.
La nostra feina no ha acabat, hem de seguir lluitant per preservar la nostra identitat, no hem de creure que la nostra feina hagi acabat, cal treballar i lluitar molt per aconseguir que els catalans recuperem l’orgull de ser-ho. Si perdem la batalla es pot iniciar el procés de decadència de la nació i en definitiva de la seva mort.
No s’ha de confondre independentisme amb nacionalisme, ara tenim un projecte independentista transversal en clau electoral però cal que el seu nacionalisme sigui fort, ofensiu si és necessari.
Els militants d’UNCat no som polítics, no estem avesats al joc electoral i a ser políticament correctes, els militants d’UNCat som soldats de la Pàtria i aquesta milícia ha de seguir lluitant fins assolir un primer objectiu: que el nacionalisme català no sigui purament lingüístic i cultural, sinó que lluiti per preservar la nostra identitat i blasmi de la multiculturalitat que ens amenaça.
Els nostre nacionalisme no és de negociació, ho volem tot. Justament un dels mals del nostre poble és el pactisme, perdent en cada negociació bous i esquelles, nosaltres els militants d’UNCat no aspirem a càrrecs i per tant no tenim les mans lligades pels pactes i els entreguismes.
Com he dit hi ha molta feina a fer. Som Soldats de Catalunya i com a tals lluitarem fins assolir una Catalunya Lliure i Catalana.
Xavier Andreu i Prat
Membre del Secretariat d'Unitat Nacional Catalana
