Jaume Font
Responsable de les Joventuts d'Unitat Nacional Catalana Nosaltres Sols!
Discurs a la Nació
L'indret on ens reunim avui per a fer aquest exercici de germanor lliga molt bé per reflexionar sobre els nostres orígens i sobretot per reflexionar sobre la necessitat de seguir en la tasca que porta fent Unitat des dels seus inicis i de la necessitat de seguir amb el projecte identitari.
Ara estem immersos en aquest projecte que es diu Reagrupament i tot és a les beceroles, tot està per fer i tot és possible -com deia aquell-, però el que està clar és que ara més que mai hem d'incidir sobre el projecte per no cedir ni una parcel·la sobre aquells que no saben cap on ha d'anar la cosa, els que ja els estaria bé la independència sense més condició de la mateixa independència... i per això precísament és tant important que el nacionalisme identitari -nosaltres- hi incidim tant directament, perquè sabem d'on venim, quins són els nostres orígens i què volem ser enfront dels qui han donat tantes voltes que es van quedar amb la màxima de la independència i pel camí varen oblidar perquè volien la independència.
L'altra dia algú em recordava que som gregaris per naturalesa, que l'home s'agrupa amb els seus semblants i aquesta és l'arrel del conflicte, que legalment des de fa ja tres ignominiosos segles ens volen agrupar contra naturalesa amb una gentussa que no ha fet res més que donar-nos pel sac!
El conflicte Catalunya-Espanya ha de ser per força un conflicte catalans-castellans perquè genuïnament la creació d'aquesta ingomínia anti-natura que és Espanya és la imposició d'una idea autoritària d'un poble sobre un altre. Ara més que mai el nacionalisme identitari -nosaltres!- hem de coartar tota quanta quota de castellanots vulguin posar al capdavant d'un projecte independentista per coherència amb el propi independentisme.
Catalunya és Catalunya perquè hi ha catalans i ser catalans vol dir no ser castellans! -ni cap altra cosa. Per això és tant important que seguim vius en aquesta batalla, perquè som el rovell de l'ou que tenim clar el que és Catalunya i el que no pot ser Catalunya, o més ben dit, que tenim la consciència que Catalunya pot deixar de ser Catalunya i no pot ser que aquests succedanis de polítics ens alliçonin amb el fet que els castellans que viuen a Catalunya també són catalans!...
El nostre projecte no pot desaparèixer per molt Reagrupament o partit transversal que hi hagi perquè mal que ens pesi hem de cobrir un buit importantíssim que és la conscienciació mateixa sobre el fet que Catalunya és i ha de ser dels catalans i que els catalans som el que som i no som el que no som; ni podem tampoc donar ales perquè al capdavant del país hi hagi gent no-catalana en el sentit més crú de la paraula. En definitiva, l'independetisme identitari ha de seguir perquè si no hi ha indentitat no hi ha país i si no hi ha país que algú m'expliqui perquè collons volem la independència!
M'agradaria, per acabar, exaltar una mica els ànims explicant dues anècdotes contra tota l'oratòria derrotista, pactista i tota quanta patoleia que ens ha -o ens vol!- reduïr a aquest estat d'hivernacle i del pensament comú que diu els catalans som un poble submís i mesell... Són dues anècdotes d'entre tantes que circulaven temps era temps sobre el Principat i la fama que tenien els catalans que el feien un poble de gent violenta, guerrera, sediciosa d'alçaments i revoltes i que feia que reis, ducs i marquesos no goséssin trepitjar-lo.
Aquestes anècdotes relaten -explicaven els prelats- perquè la muntanya del Tibidabo té tal nom. Una d'elles explica que el diable va portar Jesús a la muntanya del Tibidabo perquè veiés els regnes del món i temptar-lo amb el seu domini a canvi que l'adorés i el nom vé del principi d'allò que asseguren que li va prometre allà: Tibi dabo omnia regna mundis si cadens adoraveris me... L'altra explica que Llucifer, abans de lliurar-se al mal voltava per la terra amb Déu i que un dia els dos van arribar al cim d'una muntanya propera a on avui és Barcelona i des de la qual van contemplar la plana que s'estenia als seus peus, una plana en la qual Nostre Senyor va preveure que hi hauria una gran ciutat..., a banda de preveure possiblement el camí que prendria l'àngel que el seguia, ja que aleshores va preguntar-li si s'estimava més la glòria del cel o ser l'amo d'aquella ciutat encara inexistent, i com que Llucifer va escollir això últim Déu va respondre-li: Tibi dabo, Te la dono, per la qual cosa aquella muntanya on van ser du aquestes paraules com a nom i a Barcelona se li aplicava el qualificatiu de ciutat del diable.
Bé, aquests relats evidentment tenen la credibilitat que cadascú des de les seves creences vulgui donar-li però amb això només volia dir que hem de recuperar l'esperit de les històries que corrien temps era temps pel país que feia que la gent de Castella i d'arreu ens tingués com a poble endiablat i s'esporuguíssin només de pensar que havien de posar un peu a Catalunya tot alimentant supersticions i històries que ens ens avalaven com a gent lluitadora i guerrera dignes dels dominis del propi diable i que només amb aquest esperit vencedor guanyarem la batalla, una batalla que indefectiblement hem de guanyar perquè tenim la raò i perquè només hi ha una sortida: la victòria!
Jaume Font
Responsable de les Joventuts d'Unitat Nacional Catalana Nosaltres Sols!
